Emergència climàtica 2020 (6/6) · Energia, creixement i decreixement

Emergència climàtica 2020 · Part 6 de 6
Josep Vallhonesta · Text de 2020

El creixement i el necessari decreixement

Energia abundant i barata

Els científics, historiadors, economistes i sociòlegs han intentat explicar el perquè del creixement dels últims dos-cents anys. En aquest sentit és interessant observar la gràfica següent^[1]:

En vermell tenim representat el creixement del consum d’energia mundial i en blau el creixement del PIB que genera. La gràfica ens ensenya com el creixement econòmic es correspon i està relacionat amb la utilització creixent de l’energia, i això gràcies al petroli, que possibilita rendiments que no donen altres energies —tracció animal, electricitat…— però que també genera gasos d’efecte hivernacle.

En definitiva: el creixement és possible quan se substitueix treball humà per energia potent i barata; el que abans feia una quadrilla de gent ara ho fa una simple excavadora.

«L’energia d’un sol litre de gasolina és pràcticament equivalent a la que gasta una persona durant un mes de treball intens (produint un quart de cavall de vapor), i un treballador nord-americà amb un sou mínim pot comprar un litre de gasolina amb uns vint minuts de feina. És a dir, una proporció de 600 a 1. […] Per tant, fins i tot per a un treballador amb un sou baix, l’energia ha estat, i encara és, tan increïblement barata que pràcticament resulta gratuïta. D’aquí ve la nostra capacitat de crear una societat en què qualsevol persona disposa de centenars d’esclaus energètics. Això és el més semblant a l’energia lliure que tindrà mai l’ésser humà». [Traducció del castellà^[2].]

En aquest altre gràfic podem veure la relació entre energia i PIB a Espanya^[3]. En blau, l’energia primària, i en vermell, el PIB. Si ens hi fixem, podem veure com el PIB baixa el 2008, l’any en què es va manifestar la crisi, i com el consum d’energia l’acompanya en la baixada.

Els PIB

Observem el quadre^[4] de dalt: són dades del PIB anteriors a la crisi de la covid-19 que, malgrat això, ja mostren un estancament econòmic global i una crisi a la zona euro. El creixement del PIB dels EUA és discret i, en el cas d’Alemanya, el motor econòmic d’Europa, sorprenentment baix.

A la columna “DUPLICA PIB”, tenim el període de temps que tardaria qualsevol economia a duplicar el seu PIB si el creixement anual s’estabilitzés als valors que marca la columna d’“INCREMENT” percentual del PIB respecte a l’any anterior. Com podem veure, per discret que sigui el seu creixement, els EUA només tardarien 31 anys a duplicar la producció, possiblement menys —vorejant els 24— si poguessin estabilitzar el creixement a l’òptim econòmic del 3 %. La Xina, el país que emet més gasos d’efecte hivernacle en l’actualitat, el duplicaria en 11 anys.

44 països més tenen un creixement per sobre del 5 %, entre els quals l’Índia, i sorprenentment Eritrea, encara que no tant tenint en compte el seu escàs PIB —1.699 milions d’euros— perquè qualsevol mesura econòmica mínimament encertada es rendibilitza molt quan s’està en la misèria.

29 països tenen un creixement inferior a l’1 % o un creixement negatiu, com l’Argentina o Veneçuela.

Però el cas absolutament espectacular és el de la Xina. A partir dels anys 70 el percentatge d’increment anual del PIB ha superat 38 vegades el 7 %, i, en 16 d’aquests casos, ha superat el 10 %. Per fer-nos una idea de què representa això cal veure que créixer el 10 % vol dir duplicar tot el PIB en 7 anys i escaig: doble de construccions, doble de ciment, de ferro, coure, liti… doble d’alimentació, doble de tractors, maquinària pesada, trens, avions, vaixells… I potser doble d’energia?

Si estabilitzéssim el creixement dels EUA i la Xina, i féssim una projecció cap al futur dels seus respectius creixements, la Xina atraparia i sobrepassaria els nord-americans en 13 anys. I si la projecció del creixement de la Xina la portéssim fins a final de segle, el seu producte interior brut actual l’hauríem de multiplicar per 166. Absurd, oi? Sí, perquè com deia l’economista francès Serge Latouche: “Qui cregui que en un món finit el creixement pot ser infinit, o és un boig o és un economista”^[5].

Però no cal anar tan lluny. El 2019 el món va créixer un 2,4 %, el pitjor registre de l’última dècada. Amb això el producte interior brut mundial es duplicaria cada 30 anys. I amb la duplicació de la producció, la duplicació de l’energia que genera emissions. Just el moment en què l’IPCC diu que les emissions de gasos d’efecte hivernacle al món s’han d’haver reduït a zero el 2050. Recordeu que el problema no és el flux d’emissions sinó el que s’acumula en l’atmosfera perquè a partir d’una determinada quantitat de ppm (parts per milió) de CO₂e s’assoleixen els 1,5 °C i s’entra en un món climàtic molt més advers, de conseqüències conegudes i reaccions imprevisibles i funestes.

Estan disposats els diversos estats del món a suspendre el seu creixement econòmic els propers 30 anys?

Pel camí que porten, sembla que no. Imaginem, però, que fos que sí:

Caldria que les emissions de CO₂ d’avui fossin menors que les d’ahir, i les de demà menors que les d’avui. Alguns dels càlculs que es van fer el 2015 a París^[6] partien de reduccions graduals anuals perquè fossin del 10 % ja el 2025 i que es mantinguessin així fins al 2050. Això només s’aconsegueix de dues maneres: amb una catàstrofe planetària —la covid-19 n’és un exemple—, o amb un programa de decreixement econòmic que canviaria de dalt a baix les formes de vida i civilització construïdes durant milers d’anys. Pensar en això produeix vertigen, però no sé si ens hem de plànyer: el nostre món civilitzat no és gaire exemplar i una bona part del planeta té raons per dir que el nostre progrés és la seva misèria. Però, tant si ho volem com si no, el decreixement s’acabarà imposant perquè:

L’esgotament del petroli ja ha començat el seu procés; durarà encara algunes dècades però l’aprovisionament serà cada cop més difícil i generarà tensions, per això es practica el “fracking” com a substitutiu del petroli, però de mala qualitat i ruïnós.

Les energies “verdes” no són capaces de substituir les energies derivades de productes fòssils perquè no tenen la mateixa taxa de retorn energètic: ni la solar, ni l’eòlica, ni la hidràulica… ni l’elèctrica, que pròpiament no és una energia sinó un vector energètic.

L’energia de fusió atòmica és una fantasia tecnolòcrata^[7].

L’estalvi que produeix l’eficiència energètica no resta emissions; al contrari, les suma perquè es reinverteix. Ja fa molts anys que la “paradoxa de Jevons”^[8] ho explica molt bé.

El decreixement no és cosa d’ecologistes hippies

Ens hauríem de prendre seriosament el decreixement; la forma de vida occidental no és un model a seguir perquè no és exportable al conjunt del planeta: no hi ha prou recursos al món per generalitzar amb èxit la forma de vida europea i molt menys la nord-americana. D’altra banda, perquè nacions senceres abandonin la misèria —sense que se sobrepassi el balanç energètic—, cal que d’altres renunciïn a una part dels recursos naturals. Perquè uns augmentin el seu nivell de vida, d’altres l’han d’abaixar.

Tot això és molt fàcil de dir, però molt més complicat de portar-ho a terme. No només existeix l’oposició dels qui més tenen; també una part majoritària dels nostres conciutadans del primer món creu que té legítims privilegis que no cal perdre. En realitat, privilegis que els encadenen.

Per més que la coerció sigui ben visible al primer món, no és la violència física la que sustenta les cadenes sinó la ignorància, l’engany i, molt més que l’engany, l’autoengany, el mite del progrés i, amb ell, la fantasia del creixement infinit de l’economia convencional. La construcció d’un relat científic al servei del capital.

De tot això i dels límits dels recursos, en parlarem en la continuació d’aquest treball.

Notes i fonts

1. Gail Tverberg: https://ourfiniteworld.com/2011/11/15/is-it-really-possible-to-decouple-gdp-growth-from-energy-growth/ ↩
2. Richard Heinberg, “Se Acabó la Fiesta” (2006) citat per Ramón Duran: El crepúsculo de la era trágica del petróleo http://www.viruseditorial.net ↩
3. Ramos: Dependencia energética en España, citat a http://www.rebelion.org/noticia.php?id=175258 ↩
4. https://www.bancomundial.org/es/publication/global-economic-prospects, més https://datosmacro.expansion.com/pib i elaboració pròpia a partir de les equacions de l’interès compost ↩
5. https://www.eldiario.es/murcia/murcia-y-aparte/anticipemosnos-colapso_132_1242662.html ↩
6. https://ustednoselocree.com/2015/11/27/paris-2015-el-unico-margen/ ↩
7. Idòlatres de la tecnologia. ↩
8. Exemple: si el preu de la benzina baixa, estalviarem? No, perquè ara ens mourem més. ↩