LA SANITAT ÉS UN RECURS...


EN DEFENSA SANITAT
ALPSSALUT_1
LA SALUT ÉS L'OBJECTIU
Emergència climàtica 2020 · Part 5 de 6
Josep Vallhonesta · Text de 2020
Així, no és estrany que cada nova dada científica que es coneix empitjori la percepció del desastre. Per exemple, el Supercomputing Center de Barcelona, un dels ordinadors més potents del món, conclou que on l’IPCC preveia un augment de 3,5 °C, ara la previsió és de fins a 5 °C de mitjana mundial. Segons Paco Doblas[1] —director del centre, investigador de l’ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats) i membre de l’IPCC—, a les zones de l’interior de Catalunya les màximes diàries es poden enfilar cap als 52 °C.
A Espanya, on estem acostumats a les altes temperatures, quan aquestes voregen els 40 °C s’acostuma a decretar l’alerta roja; en països com Bèlgica, per exemple, quan sobrepassen els 30 °C. Màximes diàries de 52 °C ens acosten molt a l’escenari del mapa de la tercera entrega, en què potser es manté la vida humana, però es desarticula la societat.
Per entendre-ho, ens va molt bé l’exemple de la pandèmia del coronavirus i les seves repercussions en l’economia i la vida social; les altes temperatures tindran un efecte similar. El 2003 l’onada de calor que va patir Europa es va saldar amb 70 mil morts[2]. Hem d’imaginar-nos el viacrucis que ens tocaria passar durant tot el període de transició que ens dibuixa, si es compleix, el pronòstic del Supercomputing Center: primer augmentaria exponencialment el nombre de nits tropicals —aquelles en què el termòmetre no baixa dels 20 °C—, després es convertirien en nits tòrrides —quan superen els 25 °C—. Llavors les defuncions augmentarien perquè el cos humà pot suportar elevades temperatures de dia, però no de nit. Necessita una pausa tèrmica per poder recuperar-se. Es calcula que les nits en què les temperatures no baixen de 23 °C, el nombre de defuncions[3] augmenta un 9,2 %.
Es repetiran les crides perquè la gent gran que disposi d’aire condicionat no surti de casa i perquè les persones que no en tinguin vagin a refugis especialment habilitats o a centres comercials amb refrigeració, com ja s’ha fet altres vegades.
D’altra banda, encara que totes les empreses disposessin de refrigeració, és obvi que determinats treballs —molts treballs— no en podrien gaudir; per exemple, les feines del camp; tot i que aquest no serà el principal problema, sinó que la producció agrícola haurà perdut, per causa del canvi tèrmic, els productes habituals del país.
No només haurà canviat el paisatge agrari, sinó també el forestal perquè el gran incendi que vaticinen els tècnics[4] a Catalunya ja s’haurà produït. I possiblement al litoral només hi haurà platges[5] mentre hi hagi excedents econòmics —i turisme— que permetin reconstruir-les perquè molt probablement successius episodis com el Glòria les hauran malmès i els usuaris estrangers de les platges s’hauran traslladat al nord d’Europa.
També pot ser diferent el paisatge microbià. La fosa del permafrost[6], a banda d’alliberar gas metà, pot alliberar tota mena de bacteris i virus responsables d’antigues malalties oblidades, o futures i noves malalties. No estic escrivint sobre cap cosa inversemblant; ja s’han donat casos a Sibèria.[7]
Quan aquestes circumstàncies s’agreugin totes juntes, la vida econòmica i social serà impossible, i els espais nacionals desapareixeran. Serem membres de la segona onada migratòria perquè la ribera nord del Mediterrani expulsarà població cap a latituds més altes en un procés que seguirà fins a l’extinció, o la permanència en nuclis de civilització reduïts que no tindran res a veure amb el món tal com avui el coneixem. Però si s’és conscient de la gravetat de la situació, si se sap quines són les causes, què caldria fer i quines conseqüències té no fer-ho… encara hi podríem posar remei.
Però per què no es fa? A l’article següent abordarem la relació entre energia i creixement econòmic.