Emergència climàtica 2020 (3/6) · L’escalfament global i els acords de París

Emergència climàtica 2020 · Part 3 de 6
Josep Vallhonesta · Text de 2020

Per què és perillós l’efecte hivernacle?

El 1896, el físic suec Arrhenius va estudiar l’efecte de la concentració del CO₂ a l’atmosfera i va establir que una duplicació del diòxid de carboni significaria un augment de temperatures d’uns +5 °C. Per fer-nos una idea de què significa això només cal mirar el mapa de sota fet per la revista anglesa New Scientist el 2009. El títol no es refereix a l’increment de 5 °C sinó als més modestos 4 °C. No és un mapa estrictament científic, però s’acosta molt a les previsions dels científics.

A les zones de color marró fosc, la vida és impossible a causa dels fenòmens extrems continus; a les de color groguenc, és entre difícil i impossible perquè no hi ha aigua i la calor és excessiva; les zones costaneres de color vermell estaran cobertes pel mar i la selva de l’Amazones serà un desert. Tan sols serà viable la vida en comunitat a les zones de color verd clar dels cercles polars, Sibèria, el Canadà, la Gran Bretanya i potser un extrem de la geografia australiana. En canvi, Espanya i França, entre d’altres, serien deserts sense vida. I la polèmica del turisme a Barcelona potser s’haurà acabat si la ciutat, tota o en part, es troba envaïda per les aigües del mar.

És possible tot això? No necessàriament; està en les nostres mans evitar-ho. Però encara pot ser pitjor. L’IPCC, en el seu quart informe, advertia^[1] que, en cas que el model de creixement continuï sent l'actual, hi ha entre un 5 % i un 17 % de probabilitats que, l'any 2100, la temperatura mitjana de la Terra hagi augmentat més de 6,4 °C.

Pujaríeu en un avió que té entre un 5 % i un 17 % de probabilitats d’estavellar-se?

Avui els pronòstics per a final de segle són pitjors i les temperatures s’enlairaran més enllà dels 6 °C en escenaris anomenats “business as usual”, de traducció literal, “els negocis com sempre” però que, en el context de les trajectòries d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, cal traduir per “com sempre, no fer res, la mateixa actitud”.

En quin punt ens trobem?

Des de la COP15 de Copenhaguen^[2] sempre s’havia pensat que el límit de temperatura mitjana que no convenia ultrapassar era l’increment de 2 °C. Pot semblar poc, però tenint en compte la diversitat de climes de la Terra amb temperatures extremes de fred o calor, els increments de temperatura mitjana tenen efectes multiplicadors molt diversos segons la regió del globus terraqui. Passar de 15 °C a 17 °C de mitjana és un increment molt important.

I no és només que sigui molt important, sinó que ja des del 2013 i 2014 l’IPCC, en la seva cinquena ronda d’avaluació, havia establert que ultrapassar aquesta temperatura podia desestabilitzar el sistema climàtic i fer-lo entrar en una nova fase d’equilibri protagonitzada per fenòmens que —essent ja de per si propis dels 2 graus— ara tindrien característiques extremes: pluges torrencials, sequeres profundes barrejades amb tempestes violentes, alteració dels nínxols ecològics amb extinció massiva de fauna, pèrdua de conreus i els seus hàbitats, escalada de les temperatures… És a dir, un paisatge climàtic tan pervers que l'IPCC va recomanar que, si es podia, es baixés a l’1,5 °C d’increment.

Per tant, el 2015 la COP21 de París va acordar mantenir l’augment de la temperatura mundial “molt per sota dels 2 °C respecte als nivells preindustrials i continuar els esforços per limitar aquest augment de la temperatura a 1,5 °C ^[3]…”

L’acord va ser venut als mitjans de comunicació com un èxit sense precedents perquè havia estat acceptat per tots els països, incloent-hi els Estats Units encara que, com ja sabem, durant el mandat de Trump, aquests se’n van acabar retirant.

Tanmateix va ser criticat des del primer dia amb molta duresa; el climatòleg James Hansen^[4] va dir:

«Realment és un frau, una falsificació. És una merda per a ells dir: “Tindrem un objectiu d'escalfament de 2 °C i després tractarem de fer-ho una mica millor cada cinc anys”. Són només paraules sense valor. No hi ha acció, només promeses. Mentre els combustibles fòssils semblin ser els combustibles més barats, es continuaran cremant^[5]».

I, efectivament, l’acord és del 2015, però no entra en vigor fins enguany, el 2020. Es marquen objectius, però les accions per complir-los no són obligatòries —millor dit: no existeixen—, i es deixa a la bona voluntat de cada país membre presentar propostes nacionals de reducció d’emissions segons consideri que les possibilitats econòmiques li ho permeten. I d’altra banda, el límit dels 1,5 °C no es planteja com a objectiu principal sinó com a intenció aproximada: “continuar els esforços”.

Tal com reconeix l’IPCC, molts països van considerar que un nivell d'escalfament global pròxim a 2 °C no seria segur i li van demanar quines conseqüències diferents hi hauria entre un objectiu de 2 graus i un altre d’1,5.

A l’octubre del 2018 l’IPCC va fer públiques les seves investigacions i deia el següent (traducció del castellà):

«L’informe especial^[6] confirma que el canvi climàtic ja està afectant les persones, els ecosistemes i els mitjans de subsistència d’arreu del món. Demostra que limitar l’escalfament a 1,5 °C és possible segons les lleis de la química i la física, però per aconseguir-ho caldrien transicions sense precedents en tots els àmbits de la societat. S’arriba a la conclusió que mantenir l’escalfament en 1,5 °C, en lloc d’arribar als 2 °C o superar-los, presenta avantatges clars. L’escalfament, per mínim que sigui, té importància.

[…] Aquest informe també posa de manifest que les tendències recents de les emissions i el nivell d’ambició internacional que palesen les contribucions determinades en l’àmbit nacional recollides en el marc de l’Acord de París s’allunyen d’una trajectòria coherent amb la limitació de l’escalfament a menys de 2 °C. Si no s’augmenta urgentment l’ambició en matèria de mitigació durant els pròxims anys per reduir dràsticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle d’aquí al 2030, l’escalfament global superarà els 1,5 °C en els pròxims decennis, es produirà la pèrdua irreversible dels ecosistemes més fràgils i una crisi rere l’altra afectarà les persones i les societats més vulnerables». [Traducció del castellà.]

«[…] Les trajectòries que reflecteixen l’ambició actual de mitigació declarada en l’àmbit nacional fins al 2030 concorden, en general, amb les trajectòries eficients en termes de cost que condueixen a un escalfament global d’uns 3 °C el 2100, amb una continuació de l’escalfament posteriorment». [Traducció del castellà.]

Notes i fonts

1. Citat per https://ustednoselocree.com/2010/05/26/caso-peor/ ↩
2. La COP, Conferència de les Parts de la CMNUCC, Convenció marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, es reuneix cada any. ↩
3. Vegeu el text oficial de l’Acord de París a https://bit.ly/3cbfKuo La Unió Europea maquilla l’acord transformant un vacil·lant “continuar els esforços per limitar” en un més contundent “limitar l’augment” que no figura en el text original https://ec.europa.eu/clima/policies/international/negotiations/paris_es ↩
4. Un dels climatòlegs més importants i respectats, professor de la Universitat de Columbia, fins al 2013 va dirigir l’Institut Goddard d’Estudis Espacials de la NASA ↩
5. https://www.theguardian.com/environment/2015/dec/12/james-hansen-climate-change-paris-talks-fraud ↩
6. IPCC, 2018: Resumen para responsables de políticas. En: Calentamiento global de 1,5 °C, Informe especial del IPCC sobre los impactos del calentamiento global de 1,5 °C con respecto a los niveles preindustriales y las trayectorias correspondientes que deberían seguir las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero, en el contexto del reforzamiento de la respuesta mundial a la amenaza del cambio climático, el desarrollo sostenible y los esfuerzos por erradicar la pobreza. Pròleg, pàg. V ↩