Emergència climàtica 2020 (4/6) · Els punts de no retorn i la resposta internacional

Emergència climàtica 2020 · Part 4 de 6
Josep Vallhonesta · Text de 2020

ELS TIPPING POINTS, PUNTS DE NO RETORN

Així doncs, l’IPCC reconeixia que amb els plans nacionals de reducció d’emissions presentats fins ara el propòsit de limitar-se als 2 graus no es complia, que “per aconseguir-ho caldrien transicions sense precedents en tots els àmbits de la societat” [traducció del castellà]. També va determinar que el límit de temperatura que podia desencadenar reaccions en cadena de caràcter irreversible no era el de 2 °C sinó el d’1,5 °C, i va afegir que aquesta temperatura es podia assolir sense sobrepassar-la^[1] mai, o amb un lleu sobrepassament temporal. Si es donava el cas, s’havia de retrocedir als 1,5 recorrent a tecnologies d’extracció de CO₂ de l’atmosfera que són, avui, molt poc eficients i perilloses, com reconeix el mateix IPCC:

«Revertir l’escalfament després d’un sobrepassament de 0,2 °C [respecte als 1,5 °C] o més durant aquest segle comportaria augmentar l’escala i aplicar l’extracció de diòxid de carboni a ritmes i en volums que potser no es podrien assolir, ateses les dificultats considerables d’implementació^[2]». [Traducció del castellà.]

És a dir, tecnologies més pròpies de la fantasia que de la realitat. I sempre amb un límit precís: 1,7 °C. A partir d’aquest punt, les característiques no lineals del sistema climàtic es manifestarien de forma imprevisible.

Per què? Per diversos factors que la literatura científica anomena “tipping^[3] points”, més o menys punts d’inflexió, o punts de no retorn a escala temporal humana:

Els oceans es convertirien en emissors de CO₂. El mar és un regulador i estabilitzador del clima, com ja hem vist més amunt. També és el principal embornal —retira CO₂ de l’atmosfera— i, alhora, un acumulador d’energia. Un excés de CO₂ acumulat pot saturar la funció d’embornal del mar i fer que aquest alliberi el gas a l’atmosfera, de manera que passaria de receptor a emissor de gasos d’efecte hivernacle.

La cinta transportadora oceànica (o circulació termohalina) s’encarrega de renovar l’aigua calenta de superfície amb l’aigua freda del fons; també aporta nutrients —provinents de les deposicions biològiques al fons del mar— fins a les capes marines superficials. Escalfa les façanes continentals occidentals i refreda les orientals. Si les aigües fredes i pesades del nord-est de l’Atlàntic s’escalfen, la cinta transportadora oceànica es pot aturar i deixar de fer la funció reguladora de la temperatura continental.

Si la circulació termohalina cessa, els oceans es converteixen en mars d’aigua estancada.

Tenim un paisatge de neu i gel al pol nord, a l’Antàrtica, a Groenlàndia i a les glaceres. Si el pol sud o Groenlàndia es fonen, el nivell dels oceans puja i les ciutats costaneres queden cobertes per les aigües.

Si la neu i el gel es fonen, deixen de reflectir els raigs del sol i l’efecte hivernacle s’incrementa.

Si el permafrost (terra perpètuament gelada) es descongela, s’emet gas metà provinent de la matèria orgànica dipositada al llarg de milions d’anys i l’efecte hivernacle augmenta.

No hem d’oblidar que és l’acumulació de gasos la que crea l’efecte hivernacle, i no el flux més o menys intens de les emissions; les conseqüències d’una saturació es manifesten de la mateixa manera que una sola gota d’aigua quan fa vessar el got. Al ritme actual, i segons les previsions de l’IPCC, molt moderades, els 1,5 °C d’increment s’assoliran en algun moment entre 2030 i 2050.

Més enllà de l’increment dels 1,5 °C produït per l’acumulació de CO₂e, el procés guanya velocitat i el que podria ser una transició climàtica natural en cicles de milers d’anys es realitza en molt poc temps: les temperatures es disparen fins que s’estabilitzen en escenaris que trastoquen l’organització econòmica i social de forma profunda, tal com la coneixem ara, o en altres que poden impedir la vida, no tota, però sí la humana.

Per evitar anar més enllà dels 1,5 graus d’increment, l’IPCC ens deia el 2018 que calia reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle un 45 % respecte als nivells del 2010 d’aquí al 2030 i arribar a les zero emissions el 2050. I ho deia encomanant-se a «les lleis de la física i la química» [traducció del castellà], que, en boca d’un científic, és com encomanar-se a Déu. Però no ens ha d’estranyar, perquè…

PREOCUPACIÓ DE LES NACIONS UNIDES

«El canvi climàtic —deia^[4] Guterres, el secretari general de les Nacions Unides— és la qüestió que defineix el nostre temps, i ens trobem en un moment decisiu. Ens enfrontem a una amenaça existencial directa. El canvi climàtic avança més de pressa que nosaltres, i la seva velocitat ha provocat un crit de socors eixordador arreu del món. Si no canviem de rumb abans del 2020, correm el risc de traspassar el punt en què encara podem evitar un canvi climàtic desbocat, amb conseqüències desastroses per a les persones i per a tots els sistemes naturals que ens sostenen». [Traducció del castellà.]

I, malgrat això, en un informe de les Nacions Unides^[5] previ a la COP25 de Madrid es reconeixia que en l’última dècada el creixement anual de gasos s’ha mantingut estable en un 1,5 %, i també que:

les «emissions totals de GEH del 2018 —que engloben les derivades del canvi d’ús de la terra— van assolir una xifra sense precedents: 55,3 GtCO₂e. Aquell mateix any, les emissions de CO₂ dels combustibles fòssils destinats al consum d’energia i als processos industrials, que constitueixen la major part de les emissions totals de GEH, van augmentar un 2 % i es van situar en 37,5 GtCO₂e anuals, un nivell mai vist». [Traducció del castellà.]

És a dir, encara que s’és conscient de la gravetat de la situació, el flux d’emissions continua i s’escurça el temps disponible per fer les reformes i transicions energètiques necessàries. Som com un cavall desbocat que avança en direcció al precipici.

«Es continuen buscant amb afany nous jaciments petrolífers; més països s’afegeixen a l’extracció de combustibles fòssils mitjançant tècniques no tradicionals com el fracking; es continuen extraient centenars de camions de troncs d’arbres d’almenys deu boscos del món, incloent-hi els de la selva plujosa de l’Amazones. Es continuen contaminant mars i oceans amb plàstics, abocaments industrials i aigües residuals. Davant dels nostres ulls, la concentració de CO₂ va superar la barrera psicològica de les 400 ppm, després d’haver-se mantingut per sota d’aquest valor durant milions d’anys». [Traducció del cas^[6]tellà.]

Notes i fonts

1. En la literatura del canvi climàtic veurem gairebé sempre que utilitzen el terme overshoot. ↩
2. Paràgraf D.1.2 IPCC, 2018: Resumen para responsables de políticas. En: Calentamiento global de 1,5 °C, Informe especial del IPCC sobre… pàg. 18 ↩
3. Per a una explicació més detallada dels tipping points https://ustednoselocree.com/2010/05/06/tipping-points/ ↩
4. https://es.euronews.com/2018/09/11/video-el-secretario-general-de-la-onu-da-dos-anos-para-frenar-el-cambio-climatico ↩
5. PNUMA (2019). Informe sobre la disparidad en las emisiones de 2019. Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente, Nairobi. ↩
6. https://sgerendask.com/es/analizamos-el-quinto-informe-del-ipcc ↩