Emergència climàtica 2020 (1/6) · El progrés i els límits del planeta ^*

Emergència climàtica 2020 · Part 1 de 6
Josep Vallhonesta · Text de 2020

Dos segles de creixement econòmic i demogràfic

La burgesia ha desenvolupat una funció altament revolucionària en la història.

[…] La burgesia no pot existir sense revolucionar ininterrompudament els instruments de producció.

[…] La burgesia, en el seu domini de classe tot just centenari, ha creat forces de producció més quantioses i grandioses que no havien fet totes les generacions pretèrites plegades.

[…] Submissió de les forces de la natura, maquinària, aplicació de la química a la indústria i a l'agricultura, navegació a vapor, ferrocarrils, telegrafia elèctrica, continents sencers artigats, rius fets navegables, poblacions senceres sorgides com bolets; quin segle anterior hauria sospitat que unes forces de producció semblants poguessin estar adormides en el si del treball social?

[…] La societat burgesa moderna, que ha creat com per art d’encantament uns mitjans de producció i de comunicació tan potents, s’assembla al bruixot que ja no pot dominar les forces subterrànies que ell mateix havia evocat.

Marx, Engels: Manifest comunista, febrer de 1848

[…] «Per primera vegada des de la seva creació, l’ésser humà s’enfrontarà al seu problema real i permanent: com aprofitar el fet d’estar lliure de les preocupacions econòmiques més urgents, com ocupar el temps de lleure que la ciència i l’interès compost li hauran proporcionat, per viure amb saviesa, agradablement i bé».

Keynes: Les possibilitats econòmiques dels nostres nets, octubre de 1930

La cara

Poc podien imaginar Marx, Engels i Keynes que aquelles forces productives desvetllades pel bruixot burgès acabarien modificant el món fins a extrems mai pensats. 172 anys després de la publicació del Manifest, la població mundial gairebé s’ha multiplicat per set. De fet, en el transcurs de les nostres pròpies vides ho ha fet per tres.

Alhora que creixia la població, també ho feia l’esperança de vida, sens dubte influïda per:

L’adopció de les mesures dels higienistes del segle XIX: sanejament i canalitzacions de l’aigua corrent, eliminació d’aigües residuals amb xarxes de clavegueram, possibilitats d’una millor higiene personal. Cultura i alfabetització universal.

Medicina científica i una química farmacèutica de caràcter industrial capaç d’eradicar per vacunació plagues i epidèmies.

Una creixent base material industrial i alimentària de tota mena de productes sostinguts per una nova tecnologia agrícola de fertilitzants industrials i explotacions mineres de gran abast.

Revolució de les comunicacions amb l’expansió del ferrocarril i la xarxa de camins i carreteres que transporten arreu els productes d’una indústria cada cop més potent; aparició d’Internet amb xarxes d’alta velocitat. Navegació marítima, aèria i més enllà. La robòtica i les seves aplicacions.

Cada pas endavant ha estat possible gràcies a una utilització creixent de l’energia, primer animal i després fòssil: carbó, petroli i gas. L’extraordinari avenç dels últims 200 anys va permetre escriure^[1] a l’Eduard Punset:

“Fa una mica més d'un segle l'esperança de vida continuava sent de trenta anys: el temps just per aprendre a sobreviure, si es tenia sort, i culminar el propòsit evolutiu de reproduir-se. No hi havia futur ni, per tant, la possibilitat de plantejar-se un objectiu tan insospitat com el de ser feliços. Aquesta era una qüestió que s'aparcava per a després de la mort i depenia dels déus. La revolució científica ha desfermat el canvi més important de tota la història de l'evolució: la prolongació de l'esperança de vida que ha generat més de quaranta anys redundants —en termes evolutius—… Per primera vegada la humanitat té futur i es planteja, lògicament, com ser feliç aquí i ara. La gent s'ha submergit en aquestes aigües desconegudes, pràcticament, sense l'ajuda de ningú. Ara la comunitat científica intenta, per primera vegada, il·luminar el camí”.

Aquesta és la cara brillant i dolça de la història, però n’hi ha una altra molt més fosca i sinistra:

La creu

Tot aquest progrés i creixement no pot evitar que 821 milions de persones passin fam severa, al límit entre la vida i la mort.

Que 2 mil milions tinguin algun tipus de deficiència de micronutrients perquè els falta alguna vitamina, ferro, iode o zinc i que, per tant, pateixin anèmies, amb tot el correlat de malalties associades.

2.100 milions tenen obesitat, que no és precisament un signe de bona salut sinó de mala alimentació. I no cal anar gaire lluny: a Catalunya el 39 % dels nostres nens i nenes en tenen. La mala alimentació genera més morts que el tabac, el sexe no segur i les drogues, tot plegat^[2].

Però no és només la mala alimentació generada per la pobresa la que provoca defuncions innecessàries:

Més de 12 milions de persones moren anualment a causa de la contaminació.

Aquesta xifra és 200 vegades superior a la de les morts causades per les guerres i els conflictes del 2016. D’aquestes persones, 7 milions moren de malalties respiratòries a causa de la contaminació ambiental, i 842.000 més, per manca d’accés a l’aigua potable i als sistemes sanitaris^[3].

En aquestes condicions, què seria del present sense les conquestes democràtiques i socials del moviment obrer, del sindicalisme i de la por que les revolucions del 17 impregnessin i donessin sentit a l’actuació de les forces d’esquerra en un món que, malgrat la creixent base material de recursos, no aconsegueix alliberar de la pobresa vastes zones del planeta?

Què no podia saber Marx?

El progrés topa amb el sostre d’un món finit

Quan Marx apel·lava a les forces subterrànies que despertava la burgesia, s’estava referint a la classe treballadora i al seu paper d’enterramorts dels propietaris del capital. No podia imaginar-se la potència industrial i demogràfica que permetria a 230 mil avions enlairar-se i solcar el cel en un sol dia^[4] del mes de juliol, amb eixams de 30 mil avions volant alhora en un moment determinat.

Tampoc podia saber que existiria el plàstic, material diabòlic que s’esmicola però no es degrada, i que cinc “illes de plàstic” —la més gran de les quals és tres vegades més gran que França— flotarien en els oceans entrant en la cadena alimentària fins a arribar als éssers humans^[5].

I molt menys encara que s’albirés un canvi climàtic amb pronòstic incert o de desastre final.

La burgesia no ha despertat només el seu enterramorts, ha despertat també forces de la natura que amenacen emportar-se per davant, no una classe, sinó tota la moderna civilització industrial.

Les forces d’esquerra, tributàries de les idees de Marx, sempre han pensat que el problema rau en quines mans hi ha el timó de l’Estat i de l’economia. Si està en mans socialistes, una economia al servei de la humanitat acabarà amb la fam, la misèria i l’explotació. Però eliminar l’explotació i distribuir la riquesa de forma més justa no atura el canvi climàtic ni l’esgotament dels recursos fòssils i minerals necessaris per bastir el desenvolupament tecnològic. Avui dues emergències universals ens amenacen; vegem-ne la primera: l’efecte hivernacle.

Notes i fonts

1. Eduard Punset: El viatge a la felicitat, Columna, 1a edició, 2005 ↩
2. Ponència de Marta Guadalupe Rivera, directora de la Càtedra d’ Agroecologia i Sistemes Alimentaris UVic-UCC a les jornades de 50 pel clima organitzades per Sicom TV. Solidaritat i Comunicació. https://youtu.be/kTL_T4t7iEg ↩
3. https://www.lavanguardia.com/vivo/ecologia/20160524/402009639434/contaminacion-muertes-medio-ambiente-victimas-salud.htm ↩
4. El 25 de juliol del 2019 https://www.xataka.com/vehiculos/230-000-vuelos-registrados-solo-dia-todo-planeta-nuevo-record-que-se-batio-esta-semana-no-sino-dos-veces ↩
5. https://magnet.xataka.com/que-pasa-cuando/la-isla-de-basura-del-oceano-pacifico-es-en-realidad-16-veces-mas-grande-de-lo-que-creiamos ↩