Cues, abnegació sanitària i paciència
Segurament la gent més gran recordarà aquella època en què anàvem al metge —del “seguro”, dèiem— el mateix dia que al matí ens despertàvem amb símptomes de grip, febre, mal de cap i malestar general… Ens acostàvem al taulell i demanàvem ser visitats, agafàvem tanda i després d’una pacient espera ens atenia el nostre metge, que acostumava a ser doctor i no doctora. El coneixíem, i ell també a nosaltres, perquè tractava també els membres de la nostra unitat familiar. Eren altres temps, d’un paisatge més gris, sense ordinadors que emmagatzemessin el nostre historial, però no calia. El senyor doctor tenia l’historial de tota la família en el seu cap. Era el que avui en diem longitudinalitat: la continuïtat en el temps de la relació d’un metge amb els seus pacients, el coneixement de la situació familiar i de les peculiaritats sanitàries personals i col·lectives de la família: “el nen i la nena han de prendre taronges, nous i ametlles”, deien quan calia. Adjunt a ell hi havia un ajudant, que acostumava a ser una infermera i no un infermer. La infermera omplia les receptes que signava el doctor i periòdicament sortia de la consulta per anar a la sala d’espera i cridar: “Algú que necessiti receptes…”.
Avui la infermera pot ser infermer, però allò ja no és crida. Hi ha la recepta electrònica que és un full on està enregistrada tota la medicació necessària, tant per a una persona malalta crònica com per a una d’ocasional. A la corresponent farmàcia ens escanegen la recepta i saben si quan s’acaba la prescripció ens en correspon una altra al mes següent o no.
Són altres temps i el metge ara pot ser doctora, els ordinadors tenen el nostre historial i és el metge o metgessa qui els manega compartint els actes burocràtics —actualitzar les nostres dades, prescriure o renovar receptes— amb l’acte purament mèdic que representa la indagació i valoració dels símptomes per diagnosticar la malaltia. Massa coses per a una persona sola: “El metge no em toca, es passa el temps escrivint a l’ordinador”, diuen els pacients.
Potser no cal tocar. És una altra època, però la humanitat és la mateixa. Ho han demostrat durant la covid.
Ara a través de les eines informàtiques hi ha un munt de coses que els usuaris dels Centres d’Atenció Primària poden fer sense anar al CAP: altes i baixes mèdiques, impressió d’anàlisis, preguntes, consultes…, consultes que ara en diuen E-consultes. És la solució que ha trobat la Generalitat per tornar a les visites presencials. Sí, però mai al mateix dia, podria ser en tres setmanes. Avui és una pantalla d’ordinador qui et dirà quin dia pots anar al metge. T’ho dirà en funció del que hagis expressat en una altra pantalla, en funció de si has estat prou descriptiu i encertat en les teves ex[1]plicacions. Se suposa que saps fer-ho. Si no en saps també hi ha el telèfon; però el telèfon sempre comunica. “Vostè sempre pot anar d’urgències al mateix dia”, ens diuen. Sí, però llavors què entenem per urgència? Si ens trobem malament i volem anar al metge ho volem fer avui i no d’aquí a uns quants dies. Si tot es redueix a anar d’urgències es perd la longitudinalitat.
La visita per agenda informàtica resol les cues que genera la covid ordenant-les. Però etiqueta els problemes com problemes de gestió i eficàcia. I, certament, l’aplicació informàtica de La meva salut és una bona eina però no soluciona els problemes derivats de l’escassa dotació de l’atenció primària. Com recomana l’OMS li cal el 25% del pressupost de salut.
Avui les coses han canviat, però una bona part del sistema de salut s’aguanta per l’abnegació del personal sanitari i la paciència dels usuaris i usuàries.
Josep Vallhonesta
