Per què Salut i per què Coordinadora

Estem d’acord amb l’Organització Mundial de la Salut quan diu que “la salut és un estat de complet benestar físic, mental i social, i no solament l’absència d’afeccions o malalties. Gaudir del grau màxim de salut és un dret fonamental de tot ésser humà sense distinció de raça, religió, ideologia política o condició econòmica o social”.

En un món ideal de perfecte harmonia social i medi ambiental, la Sanitat seria el recurs que tindria per objectiu el restabliment de la Salut. Una salut que només estaria determinada per la biologia personal, és a dir: per determinants interns.

Però en el món real també existeixen factors que no es poden combatre, només, amb els recursos estrictament sanitaris, aquests factors són determinants externs a la pròpia biologia personal: són els factors medi ambientals i els recursos naturals que ofereix la terra. També són determinants externs l’organització social i les seves categories principals: el treball, l’habitatge, l’alimentació i les relacions interpersonals.

I acompanyant els determinants també tenim paradoxes: el país més potent del planeta, el que té la tecnologia sanitària més puntera, EE.UU., té una de les pitjors saluts del món. La seva sanitat és bona, molt bona, però no arriba a tots els habitants: 27 milions de ciutadans no tenen assegurança mèdica i 34 milions pateixen d’inseguretat alimentària. Aquesta sanitat té per objectiu el negoci.

A nosaltres ens importa la sanitat que té per objectiu la salut. Però la sanitat no és l’únic recurs, i en tot cas depèn de la gestió que se’n faci. Tan important com la sanitat és el combat en contra dels determinants externs i la seva prevenció. I òbviament, la sanitat pública arribarà a tothom depenent del tipus d’organització social.

No som sanitaris tot i que entre nosaltres tenim sanitaris. No som una associació de pacients, tot i que aquestes associacions són necessàries i tenen cabuda en la Coordinadora. Ens constituïm com Coordinadora perquè tot i saber que tenim una bona sanitat, estem en contra de l’augment de les llistes d’espera, de la pèrdua de la longitudinalitat (tenir sempre el mateix sanitari/a), de la menysvaloració de l’atenció primària que genera l’hospital centrisme, del biaix sanitari de gènere, de la mercantilització de la sanitat pública… és a dir, contra la degradació de la sanitat.

Avui, més de 50 anys després de la creació de les primeres AAVV, molts dels equipaments demanats ja els tenim entre nosaltres, sense que això vulgui dir que els tenim tots. Juntament amb les velles reivindicacions n’apareixen de noves: l’ecologia, el clima, l’energia… Són problemes que cal resoldre treballant en xarxa, perquè abans podíem reivindicar un equipament al nostre barri, però ara no podem demanar un estiu sense nits tòrrides, un hivern càlid o una pluja assenyada i sense torrentades en benefici dels veïns més propers. El clima no va per barris.

La salut no és una preocupació nova, però necessitem treballar-la en xarxa perquè no solucionarem la manca de pressupostos de la primària anant a parlar, cada un de nosaltres, amb el CAP del barri. Tampoc l’atenció especialitzada hospitalària la podem canviar des de la nostra AVV. Es tracta de construir xarxa col·lectiva des de la base perquè les necessitats i els problemes són globals.

Apareixen problemes nous, però no desapareixen els antics. El món s’ha tornat més complex i aquesta complexitat fa la vida quotidiana mes dura, les AAVV, avui, tenim més feina perquè no estem en un moment d’entusiasme participatiu que permeti  treballar totes les necessitats. No totes les AAVV tenen prou força per treballar la salut i la resta de temes que se’ls  presenten. La virtut de la Coordinadora consisteix en la capacitat de sumar forces de forma que es puguin superar les debilitats individuals. Que cada associació treballi el seu territori, si cal la Coordinadora ajudarà, però conjuntament treballarem la globalitat.

En aquesta web parlarem de la salut i la sanitat en sentit ampli, dels seus determinants i la necessària prevenció. Donarem una perspectiva general, però no oblidarem que estem en un territori i que és en els territoris on els temes globals prenen formes concretes.

En els nostres barris tenim dos hospitals de referència, l’Hospital del Mar i l’Hospital Sant Pau, però cap dels dos és al Districte. Que estiguin fora del Districte fa que les prestacions hospitalàries no formin part, sovint, del llistat de preocupacions locals de les entitats dels nostres barris, no permet que es produeixin les sinergies del personal hospitalari amb el veïnat, com passa, per exemple, a Nou Barris amb la Vall d’Hebron. No ajuda a crear grups o plataformes veïnals de col·laboració o control.

Tampoc tenim una clara autoritat sanitària al Districte amb qui negociar, perquè els districtes, tret de l’impuls polític i l’accés a la informació, no tenen competències sanitàries. Aquestes recauen en el Consorci Sanitari de Barcelona, majoritàriament en mans de la Generalitat (60%) i la participació de l’Ajuntament de Barcelona (40%). Des dels barris la salut sembla una cosa aliena de la que  se’n ocupa altre gent.

Cada districte de Barcelona, però, té un Consell de Salut; hi participen representants del Consorci i en teoria és l’òrgan de participació dels veïns i veïnes, però, en realitat, és un òrgan de transmissió d’informació sanitària que concep el veïnat com a oïdor i en el qual la participació activa és un desideràtum.

En aquest marc les associacions de veïns i veïnes de Sant Martí hem creat una Coordinadora de Salut del districte, estem a la Comissió de Salut de la Favb i donem suport a la Marea Blanca . Els objectius són fer pinya perquè totes estem al districte, a la mateixa AIS (Àrea Integral de Salut) i compartim el mateix Consell de Salut que és el lloc on podem trobar Ajuntament i Generalitat amb responsabilitats directes sobre tots els barris del nostre districte. És a dir: tenim els mateixos interlocutors i ens interessa fer un front comú solidari contra la manca d’equipaments, les retallades que hem patit ens els últims deu anys, la covid, i els efectes que genera en la salut i el treball; la precarietat econòmica, la soledat i el malestar psíquic que l’acompanya.

¿Tenim uns Centres d’Atenció Primària preparats per a fer front a tot el que ens cau al damunt? No tots. Els CAP de la Pau i Besòs es van quedar petits i s’estan reformant, i el Parc i la Llacuna porta anys de retard en la seva construcció. En alguns casos, s’han produït avenços però cal consolidar-los. Tampoc podem perdre de vista que el primer punt d’entrada a la Sanitat Pública són els CAP, que durant anys s’han fet avenços en la Salut i Sanitat públiques i que no volem fer passos enrere sinó tenir-ne de millor qualitat.

Per tot això cal coordinar-nos i posar-nos d’acord. Tenim coses a reivindicar: Centres de Primària, aclariments i dubtes que persisteixen; com tenim els plans de vacunació; quan recuperarem la longitudinalitat real; quina és la situació dels hospitals; difusió dels perills de l’amiant i la seva retirada, lligam amb les AAVV per combatre els efectes de la pol·lució ambiental: el soroll, els gasos… la mercantilització de la sanitat.

I finalment: els Consells de Salut s’han de convertir en òrgans reals de participació veïnal on l’ordre del dia sigui consensuat amb les veïnes i veïns dels barris, amb transmissió d’informació bidireccional que fomenti i permeti la participació activa del veïnat.

Josep Vallhonesta