Què ens ha ensenyat la Covid
La crisi de la covid ha posat de manifest unes quantes coses, i entre aquestes algunes que ja sabíem, per exemple: que les professions relacionades amb la salut tenen un altíssim component vocacional. Només així s’entén com els sanitaris van poder aguantar l’inici brutal de la pandèmia: més de 12 mil sanitaris infectats a final de març; més de 86 mil a final de novembre i 63 morts ja, al juny. I encara més: els sanitaris han sigut testimonis d’una malaltia cruel que afegia patiment moral i psíquic al dolor físic. Testimonis de la mort en soledat, han consolat, sostingut, i agafat mans que en circumstàncies normals haurien sostingut els cònjuges, fills o nets. I els primers mesos amb molta manca de material. Així no és estrany que entre un 27 i un 45% dels sanitaris hagin desenvolupat quadres d’ansietat i entre un 8 i un 25% signes de depressió.
Però què té a veure amb una crisi vírica, el fet que en un moment determinat no hi hagi mascaretes? Doncs que el que estem patint no és, només, una crisi sanitària: que no hi hagi mascaretes, respiradors o equips de protecció sanitaris té molt a veure amb l’estructura econòmica internacional, estatal i nacional.
Des del punt de vista nacional, 10 anys de retallades no es poden fer impunement i sense conseqüències. A hores d’ara no hem assolit encara el pressupost de salut de l’any 2009, i si tenim en compte que la inflació acumulada en aquest període és del 16,3 % ens adonarem que encara ens queda molt camí per superar-lo. I si tenim present la suma global de cada retallada anual durant tota la dècada serem conscients del camí que encara cal recórrer per recuperar la inversió perduda.
En el conjunt d’Espanya la situació tampoc és millor: des del 2010 s’han per[1]dut 12 mil llits d’hospital. La inestabilitat laboral que comporta el treball precari i els sous baixos expliquen que 20 mil professionals d’infermeria hagin abandonat el país per treballar a l’estranger, que no es trobin pediatres i que els que hi ha no vulguin treballar a l’atenció primària, que l’administració de les vacunes a Catalunya s’hagi de fer amb personal que incrementa de forma voluntària les seva jornada laboral o que a Madrid s’adjudiqui les tasques de vacunació a empreses privades externes.
Ens trobem amb una crisi que coneixem pels seus efectes sanitaris, no per la seva causa. La causa és l’estructura econòmica i l’organització social. Les repercussions es donen a la salut i realimenten negativament l’economia.
No ens trobem davant d’un patogen radicalment nou, el coronavirus de la Covid-19 és una variant del grup dels SARS-CoV i el MERS, que ja havien manifestat una menor capacitat infectiva associada a una major mortalitat. Tenen el seu origen en el fet de parasitar una fauna salvatge perfectament adaptada a un territori, a una geografia que cada cop més ha de compartir i disputar a la penetració humana que envaeix i tala boscos, que apropa habitatges a àrees fins ara verges.
És en la visió creixentista, en l’expansió econòmica sense límits que trenca les fronteres naturals entre espècies, on trobarem les causes i el motor de la pandèmia actual i les previsibles pandèmies successives. És malintencionada l’afirmació que diu que ningú havia previst la pandèmia: se’n tenien tants indicis que dels mitjans especialitzats es va saltar a la literatura de divulgació, a la novel·la i al cine.
La covid és una metàfora del que pot ser el futur perquè les conseqüències de la malaltia no es veuen ni es donen en el present sinó en el futur: hi ha infectats que no ho saben perquè no tenen símptomes, i potser no en tindran, però propaguen la infecció. Com en el canvi climàtic, en què les emissions de CO2 es veuran de forma dramàtica en els dies de demà.
És molt il·lustratiu comparar les diverses pandèmies amb l’actual per adonar-nos que la crisi és, en el fons, d’estructura econòmica i social. Vegem-ne una de ben propera: la mal anomenada grip espanyola que es va donar en els anys finals de la Primera Guerra Mundial fins al 1920. La mortaldat va ser terrible, s’estima que el nombre de morts oscil·là entre els 50 milions i els 100. Però l’economia va seguir. Quan es parla de catàstrofes econòmiques del segle XX es parla del crac del 1929, no de la grip espanyola.
Avui les coses són diferents, quan els primers brots es van donar a la Xina i aquesta va tancar fàbriques i fronteres, el comerç internacional se’n va ressentir. Infinitat de components necessaris per a la producció i els recanvis de tota mena per a la indústria del món desenvolupat van escassejar o desaparèixer del mercat. Quan a continuació la pandèmia es va estendre i fer universal moltes cadenes de producció van aturar-se, el turisme de masses es va esfondrar i l’aviació civil es va quedar a terra sense volar. Aquell rècord del juliol del 2019 quan més de 230 mil avions van volar en un sol dia, amb eixams de més de 30 mil alhora en un moment determinat, no ha tornat a passar i és molt probable que no hi torni. Les emissions de CO2 van disminuir, i amb el confinament la natura es va fer present a molts carrers i camins abans prohibits als no humans.
És inquietant pensar en els paral·lelismes que es poden donar entre el desplaçament i canvi d’habitat dels virus i el fet que on les flotes pesqueres del món occidental han penetrat i expulsat per superioritat de mitjans tecnològics les flotes autòctones del Tercer Món, l’alternativa dels pescadors sense feina hagi sigut emigrar a la metròpolis explotadora o reconvertir la flota pesquera en flota pirata per assetjar els vaixells de pesca occidentals.
Quan escric això (gener 2021), la quantitat mundial de morts s’acosta als 2 milions, xifra important però molt llunyana del centenar de milions o mig centenar del primer terç del segle passat, la sensació de catàstrofe està a flor de pell i l’única esperança és la vacunació. Dolen els morts, però el sentiment d’ofegament ve derivat del fet que s’és conscient del dilema de “salvar vides o salvar l’economia”. I en un món on la norma sagrada és el creixement, l’economia és com la drogo[1]addicció: mata però no se’n pot prescindir.
La diferència entre aquesta pandèmia i les anteriors és que les d’abans mataven persones, i la d’avui també, però alhora fereix de mort empreses i sectors productius sencers: hostaleria, cultura, oci, turisme, transport aeri… Com que la societat en el món altament desenvolupat està molt interrelacionada i conforma relacions socials i productives complexes, els impactes en el teixit social s’estenen com una taca d’oli. L’estructura econòmica que crea les condicions per a l’aparició de pandèmies, extinció de fauna, esgotament de recursos i canvi climàtic, genera al mateix temps les resistències al canvi de model. Veiem-ho a casa nostra: el Dr. Argimon, amb la franquesa que el caracteritza, argumentava que no podem passar a un nivell de restriccions de moviment superior perquè la nostra economia no és com l’alemanya, que ni aquí, Catalunya, ni allà, l’estat, es tenen els recursos per mantenir i indemnitzar la despesa que generaria un confinament més gran. Però no és del tot cert. Depèn de les resistències que estiguéssim disposats a vèncer: si la fiscalitat espanyola fos igual a la mitjana europea la tresoreria tindria un increment de 70 mil milions d’euros. Josep Vallhonesta
