La COVID-19 agreuja les desigualtats (23 d’abril)
No és cert que aquest virus afecta tothom igual! L’arribada del coronavirus ha fet més evidents, si fos possible, les diferències.
Quan el treball s’esquerda tothom se’n ressent i, en ple confinament, hem descobert les activitats que s’han aturat i la gent que ha quedat desatesa. No parlem només dels que estan subjectes a un ERTO i que veuran minvats els seus ingressos o d’aquells que quedaran a l’atur, o dels falsos autònoms que queden desprotegits o dels autònoms que no poden mantenir el seu petit negoci… Aquesta pandèmia està afectant de manera especial totes les persones que arran de la crisi del 2008 no han tornat a accedir a una feina de qualitat, aquelles que tenien treballs precaris en el temps i en el sou, una situació que no els deixava arribar a final de mes i que, fins i tot això, se’ls ha estroncat; aquelles persones que feien treball submergit i que, tancades a casa, no hi poden accedir… Totes aquestes persones, que ja eren pobres, han passat a incrementar la bossa de pobresa extrema que hi ha al nostre país. En un programa de Catalunya Ràdio, la Creu Roja informava que havien rebut un 25% més de demandes de persones que mai abans havien atès.
Les feines considerades imprescindibles són les més mal valorades i pitjor pagades, tot i que sense el seu treball la societat col·lapsaria. Aquestes persones no s’han recuperat de la crisi del 2008, i malauradament els sous baixos i la precarietat laboral pot continuar. Juanjo Millás comentava a “Hoy por hoy” (SER) que una vaga de rics no es notaria perquè és la classe treballadora la que està salvant el país.
Les dificultats del confinament s’agreugen per a les famílies, moltes d’elles amb criatures, que viuen en pisos petits i sense una sortida a l’exterior, i molt més per a totes aquelles que han de compartir una sola habitació en una pensió. Quan analitzem tantes i tantes variables prenem consciència de les desigualtats que hi ha també al nostre Districte i que condicionen importants problemes de salut.
Volem parlar també dels migrants sense papers i d’una manera especial de les dones que feien treballs de neteja de la llar o de cura de gent gran que han perdut uns ingressos amb els quals atenien la família d’aquí o els fills que havien deixat al seu país. I també de les persones que viuen en assentaments. Com es pot compaginar la precarietat d’uns infrahabitatges sense aigua potable ni unes mínimes mesures d’higiene, amb les normes per evitar el contagi? I com es pot sobreviure sense el recurs que representa la recollida de ferralla?
Hem d’obrir la mirada més enllà del Primer Món per fixar-nos com es pot fer front a una pandèmia en països fortament castigats per altres epidèmies i sense recursos. Mali, per exemple, disposa només de tres respiradors per a un milió de persones, i quan aquí es parla de l’Àfrica és per proposar provar-hi les vacunes que estan en estudi! Quant de dolor acumulat de veure com es moren persones estimades sense poder fer-hi res!
Aquest és un món injust que tracta malament la majoria dels seus habitants i d’una manera molt cruel aquells que surten dels seus llocs d’origen buscant una ocupació per guanyar-se la vida. Els manté en situació irregular i els ofereix un permís de treball que caducarà quan no siguin imprescindibles per a les feines del camp. Egoisme mancat de tota consciència!
La pandèmia, que és ja un anunci de tot el que ens pot venir pensant en el canvi climàtic, ha fet ressorgir la solidaritat ciutadana en variables diverses: augment del voluntariat, la creativitat al servei de la confecció de mascaretes i davantals, el veïnat tenint cura de les persones grans perquè no surtin de casa, les xarxes veïnals com la Xarxa de Suport Mutu del nostre barri…, però això no és prou, cal anar més enllà.
Hem de fer possible que aquesta situació que afecta tants i tants països ens condueixi a accions coordinades arreu del món per aconseguir una distribució de la riquesa i un equilibri ecològic molt més igualitaris. Només així ens en sortirem.
Montse Milà Estrada
