La pandèmia es veia venir II (24 de maig)
A l’article anterior (vegeu 26 d’abril), havíem vist que el SARS-CoV-2, virus que produeix la malaltia de la COVID-19, estava molt relacionat amb la societat industrial, amb la forma d’explotació de la natura i també amb el tipus de construcció social dominant. Era una pandèmia tan anunciada que causa estupor veure com de mal preparats estàvem els països de l’anomenat bloc occidental: sense prou respiradors, epis, mascaretes, PCR, llits i habitacions. Sorprèn perquè ja a l’hivern del 2016-2017 a França hi va haver 14 mil morts per grip comuna, i a l’hivern següent a Espanya, 15 mil. No sorprèn tant si veiem alguns exemples de l’estat en què es trobaven alguns països respecte a la sanitat:
Des del 1980 fins ara, França ha perdut gairebé el 50% de llits d’hospital. Entre el 2003 i el 2016, 64 mil —un 13% de l’hospitalització a temps complet. A banda d’això: congelació de sous, manca de personal, i —seguint la tònica habitual dels països infectats— s’ha trobat amb greus carències de material sanitari durant la pandèmia actual.
A la Itàlia dels anys 80, per cada 100 mil habitants hi havia 922 llits per a casos crítics, 30 anys després, 275. Del 2010 al 2016 es van perdre 70 mil llits d’hospital, i en l’última dècada 46 mil treballadors de la sanitat.
A casa nostra les retallades van començar el 2010. Actualment Espanya està a la cua dels països desenvolupats respecte a la despesa en sanitat, tant en referència a l’indicador del PIB com en referència a la capacitat de compra.
| Despesa sanitària segons % producte interior brut (PIB) 2017 (DÒLARS) | |||
| Pública | Privada | Total | |
| Catalunya | 5,2 | 2,3 | 7,5 |
| Espanya | 6,3 | 2,6 | 8,9 |
| OCDE | 6,6 | 2,2 | 8,8 |
| UE | 6,4 | 2,1 | 8,5 |
| UE15 | 7,2 | 2,1 | 9,4 |
Font: https://catsalut.gencat.cat/web/.content/minisite/catsalut/coneix_catsalut/informacio-economica/documents/quadres-despesa-salut-sobre-PIB.pdf (Gràcies a Focap i Marea Blanca)
| Despesa sanitària per càpita en dòlars segons paritat poder de compra (PPC). 2017 | |||
| Pública | Privada | Total | |
| Catalunya | 2.024 | 909 | 2.932 |
| Espanya | 2.276 | 947 | 3.224 |
| Països OCDE | 2.930 | 923 | 3.856 |
| UE | 2.787 | 834 | 3.625 |
| UE15 | 3.413 | 950 | 4.369 |
Font: https://catsalut.gencat.cat/web/.content/minisite/catsalut/coneix_catsalut/informacio-economica/documents/quadres-despesa-salut-per-capita.pdf (Gràcies a Focap i Marea Blanca)
I si ens fixem en Catalunya, veurem que el percentatge de la seva despesa en sanitat no només està per sota de les nacionalitats històriques sinó que és la penúltima del conjunt de comunitats autònomes.
| CCAA 2017 | Despesa | % del Total |
| Asturias[+] | 1.752.911 | 39,30% |
| Castilla y León[+] | 3.542.432 | 36,41% |
| Madrid[+] | 8.108.966 | 35,60% |
| Aragón[+] | 1.990.106 | 34,78% |
| Galicia[+] | 3.985.498 | 34,55% |
| Canarias[+] | 2.998.921 | 33,95% |
| País Vasco[+] | 3.745.094 | 33,57% |
| Murcia[+] | 1.920.039 | 33,10% |
| Castilla La Mancha[+] | 2.771.168 | 33,00% |
| Extremadura[+] | 1.691.120 | 32,46% |
| Andalucía[+] | 10.395.804 | 32,29% |
| Islas Baleares[+] | 1.724.172 | 31,59% |
| Cantabria[+] | 874.223 | 30,63% |
| Comunidad Valenciana[+] | 6.624.077 | 29,53% |
| La Rioja[+] | 431.122 | 29,17% |
| Cataluña[+] | 8.828.353 | 28,87% |
| Navarra[+] | 1.082.036 | 25,09% |
Font:https://datosmacro.expansion.com/estado/presupuestos/espana-comunidades-autonomas?anio=2018 (Gràcies a Focap i Marea Blanca)
El cas més extrem és als Estats Units, de 7,9 llits per cada 1.000 habitants el 1970 s’ha passat —segons l’OMS—, a 2,8 el 2016. És clar que dels EUA no ens ha d’estranyar res, un dia d’hospitalització costa de mitjana 3.800 euros; 29 milions de persones no tenen assegurança sanitària, i 58 milions més tenen una cobertura escassa amb forts copagaments. És el lloc on la concepció neoliberal de la salut ha arrelat més i en aquest sentit ens il·lustra molt l’escena de la pel·lícula Sicko de Michael Moore, quan diuen a un pacient que acaba de perdre dos dits: “Decideixi quin vol que li implantem, aquest val 60 mil dòlars i aquest altre 12 mil”. Dòlars del 2007!
Podríem seguir ampliant la llista de països… Però aturem-nos un moment: aquest manera de fer que explota la natura, extingeix la fauna, que té com a meta el creixement infinit i que crea l’escenari ideal per a les pandèmies… ¿és capaç d’afrontar-les i combatre-les amb èxit? Segons Sala i Martín han fallat les institucions de caràcter supranacional que no ens han sabut alertar del que venia. I han fallat els estats que no han estat ni diligents ni eficaços. Però res més lluny de la realitat. Una simple i fina recerca per Google ens ensenyarà cronologies, documents de treball i alertes internacionals sobre les possibles epidèmies víriques. Se’n sospitava tant que s’havien ultrapassat els marcs de la literatura medicocientífica i circulaven per WhatsApp, novel·les de ficció i films de tota mena. Se sabia, com se sap avui, que cal posar fre al canvi climàtic en els propers 10 anys, o entrarem en els 1,5oC d’increment de temperatura que poden desencadenar reaccions climàtiques imprevisibles. Es coneix bé —per informes de l’IPCC— els efectes perniciosos del sistema alimentari mundial basat en la ramaderia intensiva perquè la indústria de la carn malbarata recursos, és un factor de risc epidemiològic i, junt amb el transport, una de les principals causes d’emissió de gasos d’efecte hivernacle.
Si se sap que anem per camins de mal averany, com es pot explicar tanta estultícia? La globalització, interpretada i dirigida per la visió neoliberal de la vida i l’economia, ha fet que els grans estalvis, en lloc de dirigir-se a l’economia productiva, s’hagin dedicat a l’especulació financera. Així, quan s’han necessitat mascaretes, respiradors o PCR, ens hem trobat que a Europa no n’hi havia perquè la política del just-in-time i estocs zero ens havien buidat els magatzems i la trencadissa de la cadena comercial internacional no permetia l’arribada dels productes o dels seus components. El resultat d’això ha estat una subhasta al millor postor de magnituds tràgiques.
Laissez faire, laissez passer i els mercats ho arreglaran tot…, ha resultat fals i fatal. No és, sobretot, una manca de diligència o eficàcia dels estats. És, com diu el doctor Pep Martí que: “Els Sistemes actuals de Salut del nostre món desenvolupat estan al servei de la malaltia i dels interessos de mercat i corporatius. No estan per la Salut”. La malaltia és un negoci. La salut una despesa. Per això, quan es va produir la crisi del 2008 el conjunt d’autonomies d’Espanya van retallar en despesa pública, és a dir, van retallar en salut. Qui més clar ho tenia era el conseller de la Generalitat, Boi Ruiz, que aconsellava als ciutadans de Catalunya que es fessin d’una mútua privada per passar, així, de la despesa al negoci.
No és un joc de paraules, el miracle econòmic del Estats Units és això: la millor tecnologia amb els millors metges generen un negoci d’altíssims rendiments i una extraordinària mala salut entre la seva població. Però no cal anar tan lluny. La patronal espanyola calcula en 1.000€ la despesa diària d’un malalt de Covid-19 que ha estat ingressat a l’UCI. La mitjana de temps per pacient ve a ser més o menys de tres setmanes, però la Generalitat catalana en pagarà, a la privada, 43.400€, hi hagi estat una setmana o n’hi hagi estat tres.
Josep Vallhonesta
